Olafur Eliasson a la Fundació Miró

Olafur Eliasson - La naturalesa de les coses

fins al 28 de setembre
La Fundació Miró presenta una exposició del meravellós artista Olafur Eliasson, últim guanyador del Premi Joan Miró.

Tot i haver vist l'exposició a dures penes amb 30 minuts per presses, he de dir que és de les exposicions que més m'han hipnotitzat en els últims... diria que anys. Segurament perque ja havia llegit sobre l'artista i havia vist fotografies de la seva obra, però sembla que les seves instal·lacions (autèntiques atmòsferes de misticisme) no puguin quedar atrapades en una imatge fixa, de manera que vaig quedar totalment absorvit pel treball d'Olafur.

Eliasson és un artista que treballa directament amb l'element que desde fa més temps ha fascinat a l'home: la llum. Mentres passejes per les sales, tens la impressió d'estar contemplant l'obra pòstuma d'un alquímic o els pensaments d'un ermitany en èxtasis religiós. L'espectador queda davant de la llum, en el blanc de la sala, penetrat per la pròpia obra, inundat d'una llum que emana constantment, enèrgica i subtil, de la foscor.

És com una contemplació de la natura, però amb absència total d'aquesta.

L'exposició està plantejada amb una franquesa genial, ja que enlloc hi havia cap dada de cap obra, tot i ser en la majoria dels casos diferenciades entre sí; exceptuant algún moment on les llums i les formes s'entrecreuaven màgicament per rebots inesperats.

M'agradaria destacar tres obres, i ja que no disposo de cap dels seus noms (si és que en tenen) les descriuré mínimament:

Primer, l'obra amb més interacció amb l'espectador. Una superfície horitzontal, bastant llarga, encaixada en la sala, totalment coberta de peces blanques de lego. La llum que entra per darrere d'aquesta superfície mulla suaument totes les innocents figures, estructures, paraules, arquitectures i promeses d'amor que nens i adolescents han construït jugant. Unes sis o set cares d'entre les milers de peces estaven pintades de color blau, groc o vermell, reflectint imperceptiblement, com si fos un secret, el fantasma de Joan Miró.

En una altra sala, dos focos projecten en llum bastant groguenca contra la paret una mateixa imatge des de dos angles diferents. La imatge simula la projecció de llum de ponent a través d'una doble finestra, creant una sensació de melangia que donen ganes de seure i quedar-se mirant la paret, i al no haver-hi seient encara t'enfonses més en aquesta sensació, al marge i impotent, sentint les ganes de plorar.

Per acabar, en una sala fosca, amb un foco i una lent anul·lar que va girant, creant eternament un eclipsi, segant la sala amb un arc iris que en el moment de clímax quasi desapareix cobrant la forma del símbol matemàtic d'infinit.

Recomano l'exposició a tothom. Jo segur que hi tornaré més cops.